La Catalunya artesana - Tastet de vins

Diari d'un viatge pel món dels sabors (IV)

Avui n’he fet una de grossa com un cabàs!

Ja us heu adonat segurament que m’he entregat amb dedicació i passió a tastar els formatges que s’estan fent per tota Catalunya i que són una delícia. Encara no us he parlat d’uns quants que ja porto dins del repertori i encara és l’hora que trobi un que no m’agradi.

Però avui m’he llançat amb gran entusiasme a un tast de vins que feien a la meva ciutat com part de la Festa Major. I ja us podeu imaginar algunes poblacions que són les que celebren Sant Pere.

No sóc bevedora, les begudes alcohòliques troben la seva raó de ser a casa a diversos platets que preparo i m’agrada emborratxar de debò el pa de pessic. L'almívar el deixo pel préssec, encara que està millor amb vi i sucre. Fins aquí arribo i, com a molt, a convidar als amics a una copeta, si me’n queda i no s’ha fet malbé. Però tot sigui per la pàtria, m’he sacrificat i l’estrena ha estat apoteòsica. Com obertura, quatre caves de la casa Mestres, incloent-hi el que diuen ser el primer Brut Nature de la història (1945), el Visol. Però havíem d’anar per ordre, des del cupatge Barcelona, del 2008, passant pel Coquet, i acabant pel Visol del 2007, amb opció o no del rosat de la casa, l’Elena de Mestres. I jo, que tinc debilitat reconeguda pels rosats, no l’he perdonat. Aquí m’han volgut consolar, dient que no hi ha més bo ni més dolent, sinó que t’agradi o no, perquè resulta que el cava que més m’ha fet el pes amb diferència, a banda del rosat, ha estat el cupatge Barcelona, teòricament el més senzill. Bombolletes finíssimes, una retirada a un vi sec i sense fer pessigolles. Sec i suau. Exactament com a mi m’agrada. Encara que reconec que el Visol tenia el seu què. Segurament deliciós pels veritables entusiastes del cava.

La gent que estàvem al tast –moltes cares conegudes i amics-, un desastre. No ens acceptarien a cap grup de tastadors de vins. Enlloc de seguir el ritual de voltejar el vi a la copa, olorar (fins aquí anàvem bé), glopejar i escopir, garantint que no sortíssim tots cridant “viva el rei!”, no, clar que no. Oloràvem, glopejàvem, assaboríem i..., cap endins. Una pràctica molt perillosa.

Acabat el tast dels caves de la casa Mestres, he enfilat cap els vins, a veure si tenia sort i em trobava amb un Priorat, la meva debilitat reconeguda, però no ha estat el cas. La segona condició en el meu cas era tastar els vins negres. Tots tenen el seu què, blancs, rosats, negres, però si no hagués fet una selecció prèvia, m’haguessin hagut d’ atendre els de la Creu Roja... Calla tu! No hi havia caigut, potser hagués estat bé, mira! Acostuma a haver-hi nois molt macos (em sembla que encara estic sota els efectes del tastet).

M’han sorprès amb un vi ecològic de l’Heretat Figueras de Manlleu, el Roig de +500. Ara mateix no sé descriure’l. Segons posa la descripció està fet amb Garnatxa negra i Merlot. L’acidesa de la que parlen, juntament amb el to afruitat, l’he trobat però sense assemblar-se a cap altre vi dels que he conegut al llarg de la meva vida. L’hauré de posar a la llista de la compra per anar-li agafant el puntet. M’agrada que em sorprenguin.

Mentre anava acabant-me la copeta he anat mirant i remirant, descartant els vins de fora de Catalunya. Hagués atacat el de Bodegas Rejadorada de Toro, o un altre de Ribera del Duero, però havia de controlar-me pel bé de la meva crònica i la meva tornada a casa.

He marcat ràpidament els vins del Celler Arché Pagès de l’Empordà, que es troba prop de Portbou, per sobre de Peralada. Em donaven bones vibracions. I han caigut al final quatre vins diferents. Primer, dos dels tres negres. He passat del Banyeta (no, no es diu Banyeta, sinó Sàtir, però Sàtir, Banyeta, diable o dimoni, són tots de la mateixa família), presentat com un vi jove i jo passo de vins joves. Un altre condició de la meva agenda de tasts. He anat directament al del mig, el Cartesius, que estava més que acceptable però del que he repetit –mala pècora!- ha estat el Bonfill, fet amb garnatxa i carinyena. Aquest, juntament amb l’ecològic de Manlleu cauen, cap a casa. M'ha quedat clar que m'agraden els vins que porten aquestes dues varietats de raïm.

Del Celler de l’Empordà també he provat el Cartesius blanc però ha estat el darrer perquè abans m’he arribat a l’Oller del Mas, al Bages 

Castell Oller del Mas

i d’allà he tastat l’Arnau. Al Bernat ja no he arribat, havia perdut el compte dels glopets que havia fet fins aleshores. Amb l’Arnau m’ha donat per imaginar-me davant d’un bon filet de vedella.

I res, perquè no fos dit, havia de caure un blanc... o han estat dos al final? No ho recordo. Del darrer no m’he oblidat, això sí, el Cartesius de l’Empordà i com ja portava una gana que em moria perquè per respectar el sabor, naturalesa i aroma dels vins, només ens donaven llesquetes de pa sense oli ni tomàquet ni res de res, em glatia pensant el magnífic maridatge que faria, pel meu gust, aquest Cartesius ben fresquet, sec, amb uns calamarsons farcits o un suquet de peix dels meus, a base de rap, lluç, algunes gambetes i calamar, amb picada d’ametlles i una mica de vi blanc. Més el sofregit, les herbes... ara no us donaré tota la recepta, caram! No toca.

A tot això, la gent reposàvem escoltant la música, entre blues, peces amb un deix de bossa nova, un jazz suau servit per un saxo magnífic, guitarra i piano, sonant en el claustre romànic, una nit d’estiu, sota la lluna de Catalunya, al costat d’unes restes romanes. (i ja teniu tota la informació per saber de quina població es tracta). Només feia falta engegar la font i sentir la remor de l’aigua. Perfecte.

El claustre al capvespre

He recordat quan fa molts anys, a classe de batxillerat, el profe de literatura ens va fer llegir un llibre molt interessant sobre Epicur, un dels llibres que tinc perdut per alguna de les caixes que em segueixen de pis en pis sense arribar a ser obertes mai. I m’ha donat per pensar que una mica d’epicureisme és la sal de la vida. Tot a mida.

Tenim un petit gran país i bona gent, que és el més important de tot.