Bombons rocallosos

Un altre recepta publicada l'any passat al Lletres al Vent.

Avui és primavera i no estic a El Corte Inglés. Ni tampoc, sigui dit de passada, a El Tall Anglès.

Avui, però, he fet un altre experiment de cuina i m’ha sortit de boooo!!! Però el problema és que hauré de canviar-li el nom. Ho compartiré amb vosaltres, ho prometo i que li caigui un llamp al damunt de qui està llegint això si no ho compleixo (jo també pertanyo a una comunitat que resisteix ara i sempre a l’invasor però no tinc una beguda màgica, snif, snif..., buaaaaaaaa!).

Però abans li tocarà veure la llum pública a l’èxit del febrer, l’estofat de be a les dues mostasses...

El cas és que vaig de bòlid... Ja sabeu que tinc un altre bloc on dono canya i més canya a tota aquesta gent tan ufana i tan superba i les seves decisions que ens estan més que enfonsant i més que deixant-nos sense futur?; que ens estan deixant sense vida per culpa de les retallades a la sanitat? És l’agora25siglos.blogspot.com.

Però per suavitzar el caràcter que se’m posa, tan avinagrat, doncs començo a potinejar  entre plats, espècies i herbes aromàtiques, recollint tradicions i afegint invents... justament, de la vora del foc, com es costum de dir-ho. I en faig cada una!!! 

Us faig cinc cèntims d’una coseta que he preparat pels meus nebots i nebodes:

Bombons rocallosos

Hmmmm...??? No sé si explicar-vos-ho. És tan senzill de fer i tan bo! Li he pescat la idea a una senyora que va molt mal informada d’altres temes però que té molt bona mà per la cuina. Es tracta de fer bombons casolans. Avui he provat a veure com em funcionaria amb la fondue de xocolata de la Nestlé que s’ha de reconèixer que està per llepar-se els dits (cosa que ja he fet).

Primer prepares el que penses afegir a la xocolata. Res de fruita fresca perquè el bombó es faria malbé de seguida, clar. El primer candidat que jo tenia pensat eren els pistatxos sense salar però no en tenia. Aleshores he agafat:

·         Grapat de cacauets torrats sense salar.

·         Orellanes d’albercoc a talls molt petitons..

·         Un invent meu –el més millor de tots els que he fet fins ara, una recepta que no penso compartir :P-, la llimona “a les illes”, també a bocins ben petits.

·         Arros torrat i inflat (sí, els crispies de tota la vida, això mateix)

He agafat bols petits i en cadascun d’ells he posat un grapadet de cada ingredient.

He preparat una safata i l’he untat amb mantega per evitar que els bombons s’enganxin (originalment s’ha de posar un paper d’aquests especials, el paper barba crec que s’anomena).

He posar el pot de la fondue de xocolata al microones, seguint instruccions. 1 minut a 500 w. Treure, remenar, i un altre minutet. Remenar bé i ja estava la xocolata al punt.

Amb una cullereta (fins aquí tota la part neta i polida; ara vindren les porcades) he anat posant xocolata sobre els ingredients a cada bol de forma que quedessin coberts però sense que nedessin en la xocolata.

I aleshores ja han arribat les porcades. Amb les mans ben netes, he anat agafant grapadets dels fruits secs o altres ingredients ben untats de xocolata i donant una forma arrodonida he anat posant bocinets a la safata. Així, per ordre, fins que he fet net..., net no, tot ha quedat molt untat de xocolata. Quan he acabat els mini-rocs de xocolata, he agafat per banda uns maduixots i amb ells he escurat ben bé tots els bols, una manera com un altra de no llençar res. J Ho he pogut fer perquè no hi havia criatures pel mig. Ja sabem que els hi toca a ells escurar les olles de la crema, del flam casolà i els pots de la xocolata.

Després només és qüestió de deixar refredar els bombons rocallosos, posar-los a la nevera i ja estan llestos. Demà els hi portaré als nebots i nebodes, a veure que hi diuen.

Bon profit!

Cassola de vedella amb pebrots

Estimats amics de la meva consideració (dos punts): Per començar, copio aquesta recepta publicada al Lletres al Vent. Perquè sí, perquè està molt bona:

Us he tingut molt descuidats (i això és aplicable al moment actual) i no he potinejat massa entre fogons, ja fa molt de temps. Idees no falten i cada dia em fa més i més gràcia això de muntar alguna cosa petiteta de cuina, però anem a l’ aquí i a l’ara i us explico tot seguit el que he fet avui per dinar.

Abans de passar a la recepta diem una cosa sobre com preparar els plats amb diversos ingredients.

Hi ha dues maneres de procedir: una d’elles és coure cada cosa a banda i barrejar-ho tot al darrer moment. L’avantatge en aquest cas és que es conserva molt bé el gust de cada ingredient.

L’altra –i és la d’avui- és anar afegint un ingredient darrera l’altre, per ordre de cocció i provocant que es vagin agafant els gustos de tot el que s’ha cuit abans. Com és lògic, porta més temps perquè no pots tenir quatre focs en dansa sinó que has d’anar esperant que quedi al seu punt un per passar al següent. La recepta d’avui, feta d’aquesta manera, m’ha pres una mica més d’una hora, no arribava a l’hora i quart.

No puc pujar fotografies, us heu de conformar
amb veure el filet de pobre abans de cuinar-lo

Caçola de vedella amb pebrots

(per 4 persones)

400 g de bistec de pobre. Que no el tallin massa fi

4 pebrots verds dels allargats

1 pebrot vermell dels d’escalivada, gros i molsut

1 ceba grossa

250 cl. aprox. de salsa de tomàquet

100 cl. aprox. de brou suau

Un gotet de vi d’aigua de mar

4-5 alls

1 fulla de llorer

1 branqueta de farigola

Un polsim d’orenga, o una branqueta no massa gran

oli d’oliva, com mig got d’aigua

sal i pebre

Hi ha tres ingredients que ja porten sal d’origen: el brou, la salsa de tomàquet i l’aigua de mar. Per aquesta raó, l’únic que he salpebrat ha estat la vedella, un cop he fet a trossos grans els bistecs. Partits per la meitat. 

Agafo una cassola una mica alta i de bona base i com que era d’acer, he posat a un foc mig tirant a fluixet. Si hagués estat una de fang –m’agrada molt cuinar en cassoles d’aquest material- el foc hagués estat baixet, el clàssic del xup-xup.

Poso tot l’oli que s’escalfi i el primer que saltejo és la vedella salpebrada. Uns segons perquè els talls són prims i després s’acaba de coure amb tota la resta. Mentre es cou la carn, afegeixo els alls esclafats, sense pelar, “al gust de la mare”.

Segon. Després de retirada la vedella, deixo els alls i afegeixo la ceba filetejada fina i a la llarga. No només deixo que s’escaldi la ceba (això que en castellà li diuen “pochar”) sinó que la rosteixo, tova i ben rosseta. Compte, s’ha d’anar remenant perquè no es cremi ni la ceba ni menys encara els alls que amarguen i fan malbé el menjar.

Un cop ceba i alls al punt, afegeixo el pebrot vermell ben trossejat, primer perquè té la carn molt més gruixuda que la del pebrot verd. Afegeixo un rajolí de brou perquè no s’enganxi i s’estovi més. S’ha de vigilar y anar remenant.

Un cop s’estova el pebrot vermell, li toca al verd també a trossets. Si fa falta, un altre rajolí de brou. I ja és hora d’afegir la fulla de llorer, la branqueta de farigola, i l’orenga, perquè deixin el seu gust a les verdures.

Quan el pebrot verd està cuit per sobre, és hora d’afegir la carn i tot seguit una part de la salsa de tomàquet i una part de l’aigua de mar (o aigua normal i s’haurà de rectificar de sal, millor cap al final de la cocció).

No es tracta de fer vedella amb salsa de tomàquet, per això no se’n posa massa.

Es va remenant i quan va curt de salsa, s’afegeix la resta de tomàquet i d’aigua de mar. La intenció és que mai hi hagi massa part líquida.

Cinc  o sis minuts més i ja està a punt. La ceba de la salsa ni es veurà, ha quedat pràcticament desfeta, donant-li molta suavitat a la barreja. Es retiren les branquetes d’herbes i la fulla de llorer.

Un suggeriment. 

Com acompanyar la proteïna i les verdures amb carbohidrats és tan important per mantenir l’àpat ben equilibrat, tenim diferents opcions però avui us recomano una molt bona pels més petits de la casa.

Talleu la carn a tires, com si fos per un plat xinès (es pot fer perfectament abans de barrejar-la, un cop ja saltejada, amb les verdures). Bulliu espaguetis, la pasta que trobo més adient per aquest plat, amb un punt de sal i d’oli d’oliva, i ho serviu junt, la pasta amb aquesta recepta. Una versió diferent del que és una bolonyesa.

Si es vol, es pot afegir una miqueta de formatge ratllat, parmesà recomanable, però millor passar de formatges perquè el plat ja és molt potent tant en aliment com de gust.

Jo he optat pel pa de pagès integral i amb nous. Una llesca primeta. La salsa –fosqueta- estava increïble. Una tassa d’ arròs també és un acompanyament perfecte. 

Presentació del "xiringuitu"

Ja sé, ja sé. No es diu “xiringuitu”. Hauria de ser guingueta que m’agrada més que quiosquet  Però “xiringuitu” és barcelonès pur i dur. Denominació d’origen. I els pixapins som així. Com deia una amiga, antiga companya de treball: “oi que m’entens? Doncs no em sacrifiquis!”

Tinc un munt de blocs i la gent que em coneix ho sap. No puc publicar a tots, em falta temps, energia i de tot, però periòdicament em dóna per la cuina i no està bé que publiqui les receptes al Lletres al Vent, al costat d’embarbussaments, poemes, curiositats de la nostra llengua i de tot una mica. No pot ser, no. La cuina es mereix un bloc específic.

I tinc la intenció que aquest sigui molt peculiar. Perquè des de receptes clàssiques als meus invents, passant pels escaldufots que he fet al llarg de la meva vida, les combinacions impossibles que de vegades poden sortir o receptes per una crisi, passant per les aventures a la cuina, records i una mica de política, les llenties de la Merkel, per exemple, aquí es trobarà un poti-poti. Però tot girarà al voltant de la cuina i de la taula.

Menjar, no menjarem mentre estiguem al món virtual, però riure? Ja ho crec! Serà el meu bloc més terapèutic, menjar i riure. O bavejar mirant el menjar, un bon estafat..., uis, perdó! En què estaria jo pensant? Volia dir un bon estofat o un pastís de xocolata amb gerds, mentre que per dinar tenim un trist pit de pollastre sense pell a la planxa i quatre fulls d’enciam sense oli per no afegir calories, sense sal per allò de la pressió i sense vinagre perquè si no és de Mòdena ja no pot ser bo. Cosa que mai recomanaré, però allà cadascú si vol morir-se saníssim. Jo sóc de la Katalana Tribu, els katalanobarrufets i no em barrufa gens prendre una xocolata sense cacau amb llet desnatada, sense calci ni lactosa. O el que és el mateix, una no-xocolata amb no-llet. O un entrepà sense pa per esmorzar, que pot ser dues fulletes d’enciam amb una micona de tomàquet entremig i un tallet de tofu amb un polsim d’orenga. Deliciós!

Però aquí i ara, prometo solemnement que si arriba el dia que munti el meu propi “xiringuitu”, el de debó, no us donaré pas res que porti tofu i que hi haurà pa. On s’ha vist un katalanobarrufet o una katalanobarrufeta sense el pa amb tomàquet?

També prometo que encara que el decoraré ben bonic, mai de la vida deixaré posar centres de flors a les taules. Per si de cas les Alícies i qualsevol dels seus amics tan fantàstics.